Nedar, pedalar i córrer per apropar-se al límit

El passat 3 d'octubre quatre agosarats i dues agosarades triatletes del Centre van córrer, a Calella, l'Ironman i la Half Ironman de Barcelona. Una prova només per a gent preparada física i psicològicament, capaços d'acarar envits esportius extrems. 

Ells són en Carles Llach, que va fer l'IronMan, la Judit Llovera, la Maria Jordà, en Pol Peña, en Pere Caldú, i en Jose Gallardo que se les van haver amb la mitja.

Ens hem assegut amb tres d'ells, en Carles, la Maria i la Judit perquè ens expliquin una mica el perquè de tot plegat, i ho han fet  amb ganes, la Judit amb el seu català ponentí, en Carles amb el seu parlar directe i clar i la Maria amb el seu tarannà alegre, sempre somrient. 

Cliqueu damunt la foto per a veure el bonic vídeo de la cursa.

• Per fer un Ironman (3800 metres nedant, 180 km en bicicleta i una marató) o un Half Ironman (just la meitat d’aquestes distàncies) s’ha d’estar una mica sonat, oi?

Tots tres riuen i es miren.

Judit - A veure, quan ho expliques a la gent se’t queden mirant amb una  cara estranya i et diuen com pot ser que tu, amb metre seixanta i cinquanta quilos, t’hi atreveixis. Rius una mica, però quan hi penses te n‘adones que al final tot es qüestió de motivació.

Carles – Has d’estar molt convençut de fer-ho, i convençut de passar la quantitat de temps que necessitaràs per a preparar-ho, però alhora et dona la força per a intentar-ho.

Maria – (Riu, sempre riu la Maria). És que els entrenaments formen part del meu estil de vida, vull dir, que entrenar i competir ho tinc molt interioritzat, normalitzat, forma part de mi.

• Quan feu aquestes proves, fins on voleu arribar? Què us voleu demostrar?

J - No, no vull demostrar res a ningú, només m’ho vull demostrar a mi mateixa, que soc capaç d’aconseguir el que vulgui i aquesta actitud després es trasllada a molts àmbits de la teva vida personal.

C- Jo sí que buscava un repte personal, que portés molt temps preparant-lo, que arribés aquest dia D i com que m’agrada el triatló aquesta prova encaixava perfectament amb la idea que tenia

M - Jo porto temps entrenant i quan s'acosta, preparant “la Half” _amb aquesta ja n’he fet tretze_ és un repte que em plantejo cada any i cada any acabar millor que l’any passat.

• Què se sent cinc minuts abans de començar-ho tot?

J – La cursa va començar a les vuit en punt. A les vuit menys cinc, em van començar a tremolar les cames perquè m’esperaven cinc hores d’un esforç molt dur, però quan entres a l’aigua se’t passa tot.

C – Què vaig pensar? Doncs moltes ganes de començar, amb l’ambient que t’envolta, la música, tanta gent, i quan sents el tret de sortida surts a menjar-te el món però cal baixar les revolucions, que em queda molta estona, però en aquell moment estàs amb un “subidón” total.

M -  Jo m’ho regulo bastant. Sé quines són les meves forces i arrenco amb un ritme constant, no vull patir un inici massa fort, però cert que l’emoció de la sortida és molta sentida.

• Durant tantes hores fent la prova, què arribeu a pensar?

J - A vegades serveix per pensar coses personals. Vaig pensar en el tram de Mataró perquè hi havia tota la família i volia que em veiessin feliç, perquè malgrat pencar molt, ho era. Fins i tot vaig pensar en temes de la meva feina, però també amb els amics i moltes coses més.

C - Doncs jo només vaig pensar en la cursa i en l’estratègia que em vaig fer, intentant dividir-la en trossets petits, ara els primers 40 km, i pensar només en això, i a la marató, “ara 5 km, després 5 més” i així anar fent km.

M - Jo no penso en res concret fora de la cursa. Fa anys que la faig i em conec els trams ja sé els pobles que aniré passant, miro la gent, miro si conec algú i saludar-los. Ara bé, el cap no se’n va de la cursa.

• Arribeu a pensar en abandonar?

J – No, abandonar mai, però sí que alguna vegada em vaig veure temptada de posar-me a caminar, veia gent que ho feia i vaig pesar, per què no?. Però no, vaig continuar corrent.

C -  No, pensar en abandonar en cap moment, malgrat que al km 16 de la marató vaig passar un mal moment, doncs no podia ingerir més gels, se’m va tancar l’estómac, aleshores vaig veure a en Cano que em va dir; “ara és el moment de patir” i gràcies aquest missatge i a les coca-coles que vaig poder beure, vaig acabar bé

M - No, jo no. Hi ha moments que si no estic fina del tot, o com em va passar que vaig patir una rampa, afluixo el ritme i busco recuperar-me per continuar.

• I l’endemà...

J - Ui, jo a la nit no vaig dormir gota, entre l’adrenalina que et bull, el “chute” de gels de cafeïna que portes i el dolor...et fan un mal les cames, et posis com et posis al llit, no acluques l’ull.

C - Destrossat. Vam fer nit a Calella i vaig pensar que l’endemà, ja recuperat, tornaria a Mataró amb la bicicleta, però quan em vaig aixecar vaig veure que era impossible, no podia ni baixar les escales, amb prou feines si podia caminar

M - Les cames molt tocades, i cert, et quedes una mica "Robocop"  però superable ( i torna a riure com si res).

• I la família, com ho veu? No s'arriba a cansar de tants entrenaments i curses tan llargues?

J - Bé, tinc la sort que a casa ja hi ha el precedent del meu germà que encara en fa de més grosses, així és que ja hi estan avesats i no em diuen res.

C - La dona es pot arribar a cansar però no per ella, sinó per mi. Quan em veu sortir de casa amb la bici a unes hores intempestives em mira i em diu “una altra vegada?” i el seu cansament està en veure el meu cansament de tantes hores i tants dies. La família entén perfectament aquesta dèria triatleta que tinc.

M - No, en el meu cas el meu marit també és de la corda, ho entén i em recolza, de fet sortim junts a pedalar i a córrer, en aquest sentit cap problema.

• I quan heu arribat, què se sentiu?

J - Et sents feliç, molt feliç. Amb un gran descans a dins, quina satisfacció, per fi puc caminar, em vaig dir. Ara bé, vaig començar a notar com si fossin dues pedres que em començaven a pujar pel quàdriceps, em venien les rampes. Però estava tan contenta que tant se me’n donava.

C -  En aquell moment acabes molt cansat, molt. De fet vaig acabar estirat en una llitera amb una manta tèrmica, doncs estava agafant molt fred, però quan passen les hores te n’adones del que has fet i estàs content d’haver assolit el repte i aleshores et veus capaç de fer altres reptes. I el millor de tot és que aquesta confiança t’arriba fins i tot fora de l’esport, a la feina, agafes una fortalesa mental que et permet assumir reptes difícils en diversos àmbits de la vida. (aquí la Judit s’hi afegeix),

J – Si tens raó, et fa assumir responsabilitats, reptes professionals, de la vida amb molt més confiança.

M - Molta, molta satisfacció. I totalment d’acord amb en Carles i la Judit, el fet d’haver d’entrenar tant, treballant i tenint una família, et fa saber organitzar-te i aprofitar les hores, te n’adones que amb tot ben quadrat, el dia et dona més oportunitats de fer més coses, moltes més que no ens pensem.

I ho acabem aquí. Riallers com són, agafen les bicicletes, que ja van mudats amb el maillot per a les fotos, i ja pensen en el proper entrenament i en la propera cursa, com si no haguessin fet res.

• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia
• Amplia Amplia