A la Gàlia esportivament la tenim prou apamada, els seus èxits son seguits per a tots els que busquem el què fa, la seva vida amb la pala és tan prolífica que sempre la veiem en algun lloc o altre. Se’ns faria molt llarg llistar tot el que ha jugat i ha guanyat, afegint-hi el darrer campionat d’Espanya de fa quinze dies a Almeria. Aquest estiu no té campionats. corre pel club i li hem demanat permís per entrar en el pla més personal sense ser xafarder i molt important, sortint totalment del planeta tennis taula
- Hi ha Gàlia fora del tennis taula, oi?
_ Hahaha, clar, tinc una vida força senzilla, cert que una mica desordenada, competicions, viatges, entrenaments, a vegades costa una mica endreçar-ho tot plegat, ara bé soc molt tranquil·la en aquest sentit, m’agrada estar casa, amb els amics, res extraordinari. M’agrada molt conèixer coses noves, però n’estic bastant farta dels viatges, avions, trens, buf!
- I què t’apassiona?
_ Què m’apassiona? umm, (pensa). Soc super senzilla. M’apassiona tot i res, els gustos em varien amb les èpoques, ara be, quan una cosa m’agrada, soc obsessiva. Puc tenir la dèria de llegir, de mirar sèries, com és el cas ara, vaig variant. Soc feliç amb molt poc; un bon esmorzar, veure sortir el sol, ja veus…
- I els amics no se’n ressenten del teu ritme de vida?
_ Era més problemàtic que era més jove. Ara les amistats estan ben nuades i ja saben que avui soc aquí i demà a l’altra punta del món, però també saben que quan torno els truco, cert que sempre hi ha l’enyor, però ja hi estan acostumats
- Una noia llegida com ets, pots gaudir de la cultura; llibres, cinema, teatre?
_ Si, tinc un fum d’hores mortes, puc estar llegint, veient molt de cine a la tablet i últimament m’ha donat per les sèries, però em pot agafar per les pel·lícules d’en Tarantino, pel Barça, o per les clàssiques i ensucrades (riu)
- Però tantes competicions, tants viatges, tants entrenaments; no et fa ser un llop solitari?
_ Si, sí que la tinc la sensació de solitud, però és que soc d’una manera que m’agrada prou ser-ho. M’agrada molt estar sola, i malgrat la vida social que tinc i preuo molt, m’encanta la soledat. A vegades potser trobo a faltar parlar amb algú en el sentit de tenir-hi una conversa més o menys profunda, però amb mi mateixa, també hi estic molt bé
- Amb vint-i-nou anys fets i mirant-ho ara, tens la sensació de que t’has perdut coses pel camí
_ Quan era més jove sí que tenia la sensació que alguna cosa fora de la pista potser se m’escapava. Els meus amics tenien un temps per a fer coses que jo no tenia, però ara ja no la tinc. He fet tot el què he volgut, i ho estic gaudint plenament, ara no puc dir “ostres això, el tennis taula m’ho ha tret…” soc una tia feliç (torna a riure)
- Va, permet-m’ho; què et fa plorar?
_ (Em mira amb els seus ullassos i arrenca) ; la injustícia social, el racisme, l’homofòbia, la xenofòbia (aquí s’atura) veus? em tremola la veu…no suporto les desigualtats. I això s’està vivint al costat de casa!…em treu de polleguera. Quan deixi l’esport potser em faig activista, és horrible. Fa un any estava a Viena jugant i vaig veure com a l’estació central, arribaven molts refugiats de la guerra de Síria, i com la gent els feia el buit, com se n’apartaven, va ser molt fort. No ho oblidaré mai…
- A les persones les estimes per…
_ La seva lleialtat, per com son de francs, però és que soc molt confiada, massa i tot, i després me la foten. Quan algú me la lia(sic) no m’enfado (potser hauria) i intento comprendre-la, ser comprensiva, entendre-la, penso que potser ha fet això o allò dolent perquè deu estar patint…
- Uf! això és Buda…!
_ Sí, he llegit llibres budistes i els llegeixo sovint, de veres que m’han ajudat molt a entendre coses que abans m’angoixaven; intentar entendre a qui et vol fer mal, saber perdonar, et fa estar be amb tu mateix i sobretot et treu un gran pes de sobre. No tot depèn de nosaltres i ho hem de saber acceptar. A vegades, m’hi fixo, quan jugo amb jugadores japoneses puc veure’ls-hi coses que em diuen que practiquen el Zen. Ells això ho tenen molt més treballat que no pas nosaltres
- Et fa feble la sensibilitat?
_ Sí, m’hi fa, i cert que pateixo, però no ho canviaré, vull ser així i rebre les coses tal i com ho faig. Sé que dels cops durs em recuperaré i m’ensenyen tantes coses…
- Darrera pregunta amb un tast de tennis taula; tenir els pares entrenadors, bo o dolent?
_ Hahaha, bo, boníssim…hahaha…. A veure a la llarga els estic molt agraïda. Els meus pares m’han educat molt des de l’amor i l’exigència. A la pista, quan era joveneta, envejava a les meves amigues que tenien uns pares que no les havien d’entrenar. A mi, m’han renyat quan he entrenat malament i després enfadada a casa amb ells. M’han exigit molt…ara bé, si he arribat on soc és gràcies a ells, no en tinc cap dubte…. I ara me’n vaig amb ma mare a Nova York, ens ho passarem molt bé…
I ho deixem aquí, i altra vegada la xerrada amb aquesta veritable crack mundial del tennis taula que passa pels llocs de puntetes, sense fer remor, m’ha somogut profundament; admiració? enamorament?…un mica de tot, segur…
