L’esport al centre

La Marta, la nostra capitana, ho deixa

20/09/2022

Ara que la Marta Bach ha decidit plegar d’una vida plena de waterpolo, hem quedat per parlar-ne. A les deu.

A les deu i deu minuts m’arriba un whatsapp d’ella; “arribo d’aquí a deu minuts, que m’he empanat, ho sento” (sic).

Camina ràpid amb cara un xic preocupada.

Primer s’hi posa per a les fotos i quan ja estem, ens asseiem a la taula del bar. Ella pren un cafè amb llet en got i jo un cafè.

Som-hi?

Vinga.

Ara que ho deixes, si no ho has fet encara, quan un dia et puguis asseure tu sola i et miris en perspectiva, quina Marta veuràs?

Una Marta que ha estat molt afortunada, que ha viscut una vida plena de waterpolo, tant al Centre com a la selecció, amb els que he arribat a fites mai assolides. N’he gaudit moltíssim, i també he patit, cert. Però he tingut la sort de viure el que he viscut en aquest món que m’apassiona com és el waterpolo., fet i fet l’esport ha fet la Marta que soc avui.

Quina Marta ha fet el waterpolo?

El waterpolo ha fet una Marta molt competitiva, lluitadora i sacrificada al màxim per a l’equip. Reconec que no he estat una jugadora brillant, en el sentit de ser espectacular, i sempre he picat molta pedra i he treballat al màxim. Jo feia una mica aquella feina bruta que potser no es veu tant, però que també té el seu pes. És una feina “lletja” que en dic, des del darrere. Els entrenadors però, ho valoraven des de la importància que té defensar en aquest joc.

Què t’ha donat i què t’ha tret el waterpolo?

Fer un esport professional suposa dedicar-hi moltes, moltes hores, i deixar de fer coses que t’agraden. Jo vinc del món casteller, i del d’el teatre també, m’agradaven molt, però el fet d’entrar a jugar a waterpolo i d’haver de dedicar-hi tantes hores em va suposar haver-ho d’anar deixant. M’he perdut trobades, aniversaris d’amics pels entrenaments, pels viatges, per les concentracions, però per una altra banda el waterpolo m’ha donat tant, m’ha donat l’esport d’equip, companyes, amigues, és sens dubte el millor regal que m’enduc.

Tants entrenaments, partits, tanta pressió, en algun moment, quan eres a dalt de tot, t’havies plantejat deixar-ho?

Doncs no, mai. He tingut la sort que quan ho he volgut deixar, ha estat ara. Al llarg d’aquests anys no he patit cap lesió que m’hagi posat entre les cordes, que m’hagi fet replantejar la meva continuïtat. He tingut una vida, parlant de lesions, molt sana. Ha estat ara al final, quan he vist el moment en el qual m’he dit “crec que en tinc prou”. L’any passat va ser molt dur per a mi, venia dels JJOO de Tokyo, va ser una exigència molt dura, tant física com anímicament, i això va fer que la temporada se’m fes molt llarga. Cert que la vaig gaudir molt, perquè vaig veure una cara de l’esport que encara ho havia vist, tocar una mica fons i que les teves companyes t’ajudin a tornar a estimar el teu esport. Però em va passar que em vaig saturar, molt. Malgrat els títols assolits, a vegades tenim alguna història complicada. En el meu cas va ser una mica així. Vaig haver de posar les coses en perspectiva i dir-me; “potser ja en tens prou de jugar a waterpolo”.

Digue’ns el pitjor i el millor moment de la teva vida a l’aigua.

El pitjor moment, i me’n vaig adonar al cap de cert temps, va ser l’eliminatòria dels quarts de final dels JJOO de Rio, que vam perdre contra Rússia. Aquell moment va ser molt dur, perquè portàvem una temporada molt bona al club, una feina molt bona amb la selecció i teníem moltes ganes de tornar a pujar a un podi olímpic. Va ser un cop molt fort.

I pel que fa als moments més màgics, he tingut la sort de viure’ls a casa. La setmana màgica de l’abril del 2016 quan ens vam proclamar campiones de la copa de la reina i de la copa LEN.

Aqui s’atura un moment, però segueix.

Poca gent pot entendre el que la Cambray, jo, i més gent de casa, vam viure, és una cosa difícil d’explicar. Per entendre-ho has de ser jugadora d’aquí. Has d’entendre què és el club, la ciutat. Vam viure i veure com tota la ciutat gaudia dels nostres dos títols, i això no m’ho traurà ningú. Va ser la copa de tots

Es diu que ets amiga de tothom. Que estimes molta gent i molta gent t’estima, però per què la Padi i la Cambray són tan especials per a tu?

És que sempre les he vist com a persones que estimen el club, el coneixen, saben els seus valors. La Padi m’ha format com a jugadora i persona ja de ben petita, li dec moltes coses. I amb la Cambray, al cap de tots aquests anys, ens hem acabat avenint molt, hem viscut aquests darrers anys en els quals venien moltes jugadores de fora i hem volgut ensenyar-los què és el Centre, l’equip. Que no només és un equip de waterpolo, sinó que és un club molt familiar, que Mataró és una ciutat molt agradable. Hem volgut que acabessin estimant el Centre i Mataró. De fet quan parlo amb algunes de les jugadores que hem tingut i que van marxar, sempre ens diuen que Mataró per a elles sempre serà especial, és aleshores quan la Cambray i jo ens sentim ben satisfetes (riu). Parlis amb qui parlis, totes enyoren la seva estada aquí.

Marta, com t’agradaria que et recordessin?

Hehehe, complicadeta aquesta, eh?

El que més m’agradaria és que les nenes que comencen o les que ja porten alguns anys entrenant, poguessin tenir en mi un mirall de que si es treballa, si es lluita pels teus objectius, s’hi pot arribar. Quan jo vaig començar, quasi no hi havia equip absolut. Lluitàvem per pujar a la Divisió d’Honor, i després per treure el cap a Europa, i mira-ho ara, lluitant per tots els títols. Vull que vegin que lluitant es pot arribar a assolir els somnis. Si alguna nena ho veu i ho sent així estaria molt més que satisfeta. Només de veure com ha crescut la base del femení m’omple d’orgull i m’omple també que haguem estat nosaltres, una mica, les pioneres d’haver pogut arribar on som ara.

Has desconnectat del waterpolo?

He estat quatre mesos totalment desconnectada. He vist partits de la copa d’Europa perquè hi jugaven les meves companyes i me n’adono que, tot i que ho vulgui, és impossible marxar-ne totalment, i si t’he de ser sincera, tampoc en ho vull fer del tot, ara bé, a l’aigua només m’hi tiro per a sucar-me. Fa tres mesos que no passo de cinc-cents metres

No marxaràs mai del Centre, oi?

Jo?, no, mai! (riu)

Tindrem un dia una Marta entrenadora?

No. no ho vull ser, perquè no en tinc ni idea, no sabria ni per on començar. L’únic que sí que m’agradaria seria poder ajudar en alguna tasca en les categories.