Amb en Dani quedem al bar de la piscina, hem de parlar del que l’hi agrada, de waterpolo, de Champions, de sentiments, de tantes i tantes coses que ballen a l’entorn del títol més preuat per tots els clubs i que aquest cap de setmana es juga al Club Natació Barcelona.
Som-hi. Dani. Tercera final four, dues de Champions i una de la Len. L’experiència serà un grau.
Si, és un grau, però tot i que n’hem adquirit molta, si ens comparem amb altres equips encara estem una mica lluny, però hem fet coses extraordinàries, com és arribar a aquestes tres finals en quatre temporades. Estem fent passes de gegant, fa temps que treballem molt dur i molt bé per a fer-los. Aquesta setmana veig que l’actitud de les noies és molt més relaxada, dintre de la tensió i l’emoció per a final, però les veig que gestionen la pressió molt millor que la temporada passada on hi havia molta tensió, massa. M’agrada.
La temporada de l’equip està essent quasi perfecta, arribeu amb confiança a la final? L’Assolim és el favorit?
No, no ho podem dir això, pensa que el Sabadell i l’Olympiacos, porten molts i molts anys a dalt de tot, dos equips foguejats en mil partits de finals. En el món de l’esport és molt important respectar la història dels equips i la història a la Champions d’aquests dos equips és tremenda. Nosaltres venim a ser uns nouvinguts però el que hem aconseguit en les darreres temporades és que parlar de finals sigui parlar del Centre Natació Mataró, això vol dir que estem fem bé les coses, que som aquí per mèrits propis.
Com arriba l’equip la F4?
Hi arriba bé, molt bé, tot i així, sabem que hem d’estar preparats per introduir plans per si cal corregir coses, però estic molt satisfet perquè arribem a aquest moment amb l’equip sencer, molt ben compenetrat i sobretot amb unes jugadores que han fet seus uns galons que els permet de fer grans coses. Estic molt content en aquest aspecte.
I l’entrenador, com hi arriba?
L’entrenador arriba sempre a les finals amb un fum de preocupacions, sempre tenim la sensació que se’ns escapen coses, per molts vídeos que hagi vist, per voler-ho tenir tot sota control, però hi ha tantes variables, tantes…però és el que hem de passar i a mi aquest neguit m’agrada, em fa sentir amb més ganes encara.
Te’n fas un fart de veure vídeos?
Unes tres hores al dia, potser més, i escriure apunts sobre el què he vist, i pensar coses que puc anar introduint, són més hores, és que ni ho sé…
Alguna estratègia per a alliberar pressió a les jugadores?
Fa temps que els ho dic, l’important és que gaudeixin del moment, quan arribes a una F4, tothom sap que un guanyarà i els altres tres perden. Hem de valorar i molt el camí fet fins arribar aquí, tota la feina d’aquests anys, i la F4, és la conseqüència de tot això que portem fent. De sempre que els dic que en aquests moments han de ser capaces de jugar tan bé com saben però sobretot gaudir, divertir-se, si juguen i riuen vol dir que les coses van bé. En el món de l’esport hi ha com una mena d’obsessió de voler fer les coses perfectes i això pot acabar esdevenint error i desànim. Fer les coses perfectes sabem que és molt difícil, a les jugadores els dic que facin allò que han de fer i que s’alliberin, i que si no surt bé que no es jutgin, que acceptin allò que ha passat.
En aquests moments de tanta intensitat, de tanta pressió, et vénen records de tu com a jugador, com a entrenador?
Si, i en tinc un de ben viu, a la final de l’any passat contra el Sabadell. Era al tercer quart hi ha un moment que no estem fent cap gol, em giro cap a les jugadores i els dic que necessito alguna jugadora que em faci algun gol, qui de vosaltres pot saltar a l’aigua i marcar?, i aquest és un passatge que jo vaig viure a la final olímpica de Barcelona’92 contra Itàlia, quan en Dragan Matutinovic va fer aquesta pregunta, que jo vaig repetir exactament l’any passat, aleshores en soc conscient d’això i me n’adono que m’haig de treballar molt més emocionalment doncs aquest no és el camí d’un entrenador per gestionar moments de tanta pressió.
Dani, deixem-ho aquí, abans però, digue’m un llibre i una cançó.
Un, llibre, mmm…Principios, d’en Ray Dalio i una cançó, ho tinc clar, September d’Earth Wind & Fire
El llibre no el conec però la cançó és brutal…
I se’n va, a veure més vídeos, amb un caminar ben pausat, diries que pensant en les seves cabòries, que segur que són de waterpolo…
Cliqueu la foto per escoltar la cançó
