L’esport al centre

Gàlia Dvorak; Pekín’08, Londres’12, Rio’16, Tokio’21

06/06/2021

Hem quedat a les 11 del dissabte i a les 11 ja hi és. Puntual i malgrat la mascareta, sempre riallera. S’asseu i em mira amb els seus ulls blavíssims esperant les preguntes.

Pekín 2008, Londres 2012, Rio 2016 i ara Tokio 2021. Quatre JJOO; no sé si tractar-te de vostè?

Hahaha. No cal, de veritat que no cal. Que sóc la Gàlia de sempre, hahaha i tu em coneixes de molt petita.

Quatre JJOO són dotze anys, tretze amb el del Covid. Qui era la Gàlia de Pekín i qui és la de Tokio?

Uf! comences fort!. Vaja pregunta!… A Pekin 2008, amb vint anys, em va agafar per sorpresa, totalment. I hi vaig anar a veure, a aprendre a viure uns JJOO!. Va ser un aprenentatge brutal. Veure els meus ídols de prop, tenir-los a tocar. Jugar contra les millors, que bé m’ho vaig passar.
En canvi ara a Tokio, amb trenta tres anys, hi vaig a donar el millor de mi. Hi vaig amb la seguretat que et dona la maduresa. Potser no està bé dir-ho (riu) però haver estat en quatre JJOO, saber que porto tants anys a l’elit d’aquest esport, em fa sentir molt satisfeta i segura. Però, compte, no és pas l’ego el que s’infla, estic satisfeta perquè aquestes fites justifiquen tots els anys d’entrenaments, de partits, d’alegries i també de tristeses que he tingut. És que és tota una vida dedicada al tennis taula.

Tants anys, tantes coses tingudes en aquest esport, què et queda més per aconseguir al món del Tennis Taula?

Mentre el cos aguanti penso seguir jugant, i intentar guanyar, ho sento, soc molt competitiva. Però el que és cert és que estic en un altre punt també, i on hi vull dedicar molts esforços.

Ara mateix i des de dins d’aquest esport tinc ganes de començar a construir coses, de fer créixer el tennis taula a Mataró, de fer que aquest esport millori la seva visibilitat a nivell nacional, vull ajudar les noies perquè tinguin les mateixes oportunitats que els nois. És trist dir-ho, però en aquest esport, com en la majoria, com en la societat encara, les noies pateixen la xacra de la desigualtat; no surten a la foto, cobren menys, tenen molta menys notorietat. La imatge stàndar del tennis taula és masculina, i jo lluitaré perquè no ho sigui o no ho sigui tant.

I em fot haver-me’n adonat tard. A Mataró no n’era conscient perquè el club i els mitjans ens tenien molt en compte, érem portades al web i a les publicacions escrites i a Mataró Audiovisual. Però si t’hi fixes una mica veuràs que gairebé tot el material de tennis taula l’anuncien imatges de jugadors, amb noms de jugadors, les portades i les entrevistes són quasi totes de jugadors. Si ets un equip femení de Superdivisió encara tens foto però sinó, res de res.

Amb la maduresa dels teus trenta-tres anys, i havent arribat fins on ets, si ara et mires, quina Gàlia veus?

He evolucionat molt. De petita i durant molts anys, jugava perquè ho havia de fer, era el que havia triat i tocava fer-ho, però no n’acabava de gaudir. En canvi ara, he après a valorar els partits, la rivalitat, a gaudir els entrenaments, m’ho passo bé a tot arreu.

Puc dir i no m’erro que és una Gàlia molt més feliç. Encara he de suportar molta pressió, cert, però ara la gestiono molt millor. Soc una Gàlia molt més tranquil·la i aquesta tranquil·litat l’he sabut passar a la pista, estic molt més concentrada.

Quan era jove patia pel futur, com veig ara que els passa a les jugadores joves. Abans, un campionat, una rival em podien arribar angoixar una setmana sencera, ara en canvi estic molt contenta estic en l’aquí i ara i poca cosa més em preocupa. Clar que penso en els campionats, i en les rivals i ho preparo a consciència, però des d’una altra perspectiva que em dona molta més seguretat. No sé com dir-ho, estic satisfeta d’haver arribat fins aquí, he donat el millor de mi i ara en gaudeixo plenament.

Com superes les derrotes dures, o els cops que et pot donar la vida fora de la pista?

En aquest aspecte reconec que he canviat molt. Abans em durava molt el dol, el cabreig, parlant clar. Ara en canvi em puc enfadar en el moment on he patit el cop, sentir un dolor molt punyent però que en canvi dura poc, molt menys que temps enrere. Això també ho puc extrapolar a la vida fora de la pista.

Durant tots aquests anys i al més alt nivell, t’ha calgut ajut psicològic?

Doncs no, m’he mantingut bastant bé. He tingut potser alguna època on em sentia una mica perduda. Tenia vint i pocs anys i no ho veia clar. Durant tots aquests anys, he tingut les meves èpoques de dubtes, com tothom suposo, veia que potser no arribaria a jugar amb les millors, que era el que realment volia. Havia guanyat coses, però no em veia capaç de fer el salt. Havia acabat la universitat i no sabia què volia fer, on treballar, encara jugava a ple rendiment. Va ser una època una mica complicada.

I vas pensar en deixar-ho…

Arriba un punt que penses que potser ja has arribat al màxim de les teves possibilitats, que ja no milloraràs més. Et sents una mica sola, tantes hores entrenant, aquí sola i per a què? I sempre m’havia fet por arribar als quaranta, als cinquanta anys i haver-me passat la vida jugant a tennis taula. En canvi ara, segueixo jugant, però ja no m’importa aquest fet, allò que et deia, ara m’ho passo molt bé jugant i entrenant, per tant aquí em teniu.

Què t’ha donat tants anys de tennis taula al més alt nivell?

Ui, el tennis taula m’ho ha donat tot. M’ha fet com soc, m’ha fet la Gàlia. He après tantes coses jugant, guanyant, perdent, fent amics arreu del món. Quan m’ho miro ara, oblido el mals moments, els mals rotllos i n’estic immensament agraïda.

Però t’ha tret…?

M’ho ha tret des de petita i m’hi he acabat acostumant cert. M’he perdut moltes ocasions especials dels meus amics, de la meva família.

Fa un parell d’anys es va casar la meva millor amiga i vaig estar patint i de quina manera! per si hi podria ser. Tenia pànic que m’enviessin a l’altra punta del planeta a jugar. Però al final vaig tenir sort, i em vaig poder quedar, i anar-hi i riure i plorar amb ella. Però me n’he perdut moltes i pensava jolin (sic) de vida només n’hi ha una i jugar a tennis taula i aquest nivell està superbé però per a mi l’important és estar amb la gent que estimo.

Tornem a mirar la Gàlia des de fora, l’esportiva, la jugadora d’elit, que ha jugat per tot el món, i la que no juga a tennis taula, amb quina et quedes?

Et responc sincerament? amb tota la sinceritat del món? La Gàlia que no juga a ping-pong. Perquè la Gàlia que juga és molt més egoista, competitiva i en canvi fora la taula soc molt tranquil·la, diria (torna riure) que soc millor persona i tot. A la pista em transformo, m’agrada jugar i vull guanyar, lluitaré al màxim per a aconseguir-ho. i quan no ho aconsegueixo, allò que et deia, em cabrejo, em cabrejo molt.

I ho paguen els que tens al costat…

Bé, una mica. Ara ja menys, m’enfado una estona i se’m passa ràpid, però reconec que a vegades estic una mica insuportable. Quan estic nerviosa per alguna competició important, puc ser certament intractable. De fet qui ho pateix més és la meva parella, i ho entén, però ho pateix perquè ell ha de tractar les dues Gàlies, la simpàtica i l’ogre.

T’has vist ja fora de la pista? Has pensat en deixar-ho?

Sí, si, m’hi he vist. Però també m’hi veig a dins encara. Però cert que començo a notar coses que abans no sentia. Ara em lesiono molt més fàcilment, em costa recuperar-me físicament dels campionats o dels partits llargs i durs, veig que m’haig de cuidar a un nivell que abans no havia de fer. Però mira, he anat aguantant i ara jugaré a Tokio, vull dir que encara tinc corda, hahaha. De fet tinc el mateix rànquing o millor que fa cinc anys…

On ets de rànquing?

Ara soc la 77a. mundial, a Rio era la 92a. o la 93a. i i diria que soc la 25a. europea, no n’estic segura. Però és que de les 70 que estan per sobre 40 ó 50 són asiàtiques. Unes màquines de jugar.