Va ser aquest gener passat que ens vam asseure amb Jeremias Mateo, en “Jere”, nedador del nostre equip de Natació Adaptada Kia-QUADIS-ARmotors, i ens hi hem tornat a trobar doncs vol fer, la brutalitat de nedar, la Seven Oceans.
Apunteu-ho bé; set travessies a; el Canal del Nord, l’Estret de Cook, el Canal de Molokai, el Canal de la Mànega, el Canal de Catalina, l’Estret de Tsugaru i l’Estret de Gibraltar. Només de pensar-ho ja esgota.
- Jere com et planteges tanta travessia?
Doncs mira, un cop feta aquest 2024 la de La Mànega, de 34 km, que n’acabes fent més, vaig a una travessia per any. L’agost que ve nedo el Canal del Nord, entre Irlanda i Escòcia i ja tinc al cap la que vull fer el 2026, la del Canal de Catalina a Los Ángeles.
- Quin fart d’entrenar?
Ara estic en un període de descans actiu. Aquest octubre passat vaig nedar una travessia a Grècia i vaig patir un desgast físic molt bèstia, que venia de temps enrere. Em vaig trobar que no tenia ganes de fer res, estava apàtic total. En Roger Cruañas, em va dir que afluixés, que descansés, que m’havia buidat i calia regenerar. Ara ja torno a estar bé, però amb calma, serà ara que m’hi tornaré a posar.
- Per fer aquest envit calen molts diners. Tens patrocinadors?
El tema de patrocinis s’està movent, tot i que costa molt. M’han començat a ajudar empreses amb producte i material que ja no em caldrà comprar, d’altres m’ofereixen de fer xerrades i col·laboren econòmicament, el Centre també m’està recolzant, la cosa va creixent, cert.
- Què val nedar una travessia d’aquestes?
La del Canal del Nord són 5000€. I a més has tenir en compte que potser, les condicions no permeten de fer-la i cal esperar i estàs pagant l’estada i al final potser has de tornar a casa sense haver-la fet perquè les condicions no ho han permès. Tu ara imagina que això em passa anant a fer la de Nova Zelanda, quanta pasta.
- Llegit el teu llibre La travessia infinita (que impressiona), dius; “Nedo cap a un món millor. Quin seria aquest món?
No nedo perquè em felicitin o m’afalaguin; què bé ho has fet Jere!. No, no és això el que busco. Vull ser un altaveu i el missatge que vull donar, és que tot i la meva discapacitat, puc fer reptes d’aquestes mides. Vull trencar el clixé de que una persona amb diversitat funcional, no pot fer segons què, i a poc a poc ho vaig aconseguint. Pensa que quan nedo faig un viatge vital cap al meu interior que m’ha fet fort, molt fort, és una sensació brutal. No volem que ens compadeixin, no volem la infantilització de les persones amb discapacitats (ai pobret!). Tinc una discapacitat, cert, però mentalment m’ho he currat molt per a superar i suportar circumstàncies molt dures i això em dona més capacitats que els nedadors convencionals i ho vull compartir amb tots els que em vegin.
- Al llibre parles de l’habitació fosca…
L’habitació fosca, és el lloc on guardem allò que no volem de nosaltres, ho fem tots, hi posem tot el que ens és negatiu. Només volem allò bonic. Ara bé, bé quan me’n vaig al pou em venen pensaments com; què collons foto aquí, no estàs preparat, no l’hi importa a ningú…uf, molt xungo, i aleshores cal remenar allò més ocult que tens i arribar al fons de tot per tornar a pujar, perquè compromès com estic amb els reptes, torno a motivar-me i a buscar poder compartir les meves braçades a mar, compartir el que estic fent amb tots aquells que vulguin nedar amb mi.
- On tens el límit.
A vegades temo passar-me de la ratlla. Els meus reptes, penso, em poden portar a patir una lesió, una hipotèrmia severa i que per aquesta raó pateixin els meus. L’Olga, la meva dona, ja em coneix i sap que soc així, però els meus pares són els que ho passen pitjor.
- Ara, quan t’hi tornis a posar, quants km pots arribar a nedar?
En el pic de més metres, arribo a fer 30-35 km a la setmana, però és que també cal afegir que al febrer faré algun entrenament de cinc hores i que hauré d’entrenar amb temperatures molt fredes, de 8 o 10 graus. És una cosa que tinc apamada però, em transcendeix, quan arribo a aquell punt de patiment se m’obren les portes dins meu que són les que vull obrir i deixo de pensar en la càrrega que em pot suposar. Aquest procés em fa ser millor persona.
- I l’Olga, s’hi resigna?
Més que resignar-s’hi, m’accepta tal i com soc i sap que quan surto de l’aigua estic molt millor. Ella, amb 39 anys, s’ha hagut d’avesar a la meva manera d’entendre l’esport i s’ha hagut d’acostumar als meus reptes i objectius. Ha hagut d’habituar-se a una altra dimensió de la natació. Jo quan nedo tantes hores, el que faig és meditar, recito el mantra Om Mani Padme Hum, perquè a casa també el cantem amb els meus fills, perquè mentre ho faig, em miro des de dins i em suposa veure’m com soc com a pare, com a germà, com a amic. És una manera de créixer mentalment i de veure la sort que tinc que tenir tantes coses. Se li il·luminen els ulls…
Amb el convenciment ferm de qui ho té molt clar, s’aixeca de la taula com si això que està fent fos ben poca cosa i suposo que és aquesta humilitat la que el fa ser tan capaç d’enfrontar-se a aquests reptes bestials i superar-los.
Pura admiració.
